Fa catorze anys, va morir una de les meves millors amigues. Va ser un moment de molta tristesa que em va obrir a una reflexió profunda i a una nova manera de mirar la vida.Amb els anys he observat la fragilitat de les persones i com les converses, cuidar els detalls i donar valor als records del temps que han passat junts poden ajudar en els moments difícils en què ens toca acomiadar-nos. Vivim en una societat que ens explica que el que és bonic de la vida, i és cert, és viure envoltat de família i d’amics, però no ens ensenyen que com més persones tindrem al nostre voltant, més persones perdrem. Per això és important aprendre a a conviure i a conmorir. Així que fa uns anys vaig deixar la meva feina a l’Obra Pública per dedicar-me a cuidar les persones des de la meva experiència. Les persones que més em coneixen, diuen que aquest projecte és el meu procés de dol i jo trec una rialla de complicitat perquè potser tenen raó… A mi m’agrada pensar que aquesta és la meva abraçada per a totes aquelles persones que he perdut al llarg de la meva vida i la meva manera de fer-los un homenatge i agraïment pel que la seva absència m’ha ensenyat. Aquí et deixo un enllaç al meu bloc per si vols saber la història